La relació entre la duresa i la capacitat de càrrega:Com més gran sigui la duresa, més forta és la capacitat de la junta de resistir la deformació de la compressió. Per exemple, les rentadores dures d’acer poden dispersar eficaçment la pressió en connexions de cargols d’alta resistència i evitar que es trituren a causa de la força d’extreure dels cargols excessiva; Per contra, les juntes de baixa duresa (com el cautxú i el plàstic) són adequades per a escenaris de baixa càrrega, però si s’utilitzen en ambients d’alta pressió, són propensos a la deformació plàstica i perden la seva funció protectora.
Resistència al desgast i adaptabilitat a les condicions laborals:Les rentadores metàl·liques d’alta duresa (com l’acer apagat) són més duradores en condicions de vibració i fricció freqüents i són menys propenses a perdre gruix o fallar a causa del desgast superficial. Són adequats per a entorns durs com ara motors d’automòbils; Les juntes de baixa duresa no metàl·liques tenen una mala resistència al desgast i sovint s’utilitzen en escenaris de fricció estàtica o baixa (com el segellat de canonades d’aigua).
L’equilibri entre la duresa i la selecció de materials:Com més alta sigui la duresa, millor. La duresa excessiva pot comportar una major incrustació de la junta, fent que sigui propensa a la fractura sota càrregues d’impacte (com ara juntes d’acer inoxidable amb duresa excessiva); Si és massa baix, és propens a deformar -se. En aplicacions pràctiques, la duresa adequada s’ha de seleccionar en funció del tipus de càrrega (estàtic/dinàmic), temperatura ambient, material de contacte, etc. Per exemple, les juntes d’acer de duresa mitjana s’utilitzen habitualment per a les connexions d’estructura d’acer, la força d’equilibri i la duresa.
